La depressió en la edat geriàtrica –usualment en majors de 65 anys- és més freqüent que en altres edats (s’hi ha establert una prevalença del13 %), essent un dels trastorns de salut mental més comuns en persones grans. Degut en part a les complicacions i a d’altres situacions d’aquesta part de la població, el cost del tractament resulta quasi el doble de la resta però no tractar-la equival a patir una mala qualitat de vida, l’exacerbació d’altres malalties cròniques preexistents i el suïcidi entre d’altres. Un factor que fa més difícil el diagnòstic és el fet que la persona gran pot aparèixer amb un sentit de vida més difícil de trobar –usualment no treballa, té els fills ja grans-, pot tenir més soledat i mancança de relacions socials, sovint ha sofert pèrdues de persones estimades, i pateix altres malalties de forma que sembla lògic que fàcilment aparegui com trista, indiferent o apàtica i es consideri que estar deprimida sigui normal i no requereixi tractament. Els factors de risc comuns són l’aïllament, l’abús de substàncies com el tabaquisme o el consum d’alcohol i la mala salut física. La fragilitat -que inclou la pèrdua de pes, la desnutrició i la manca de certes vitamines- ha estat també associada a la depressió en l’edat avançada. També s’ha relacionat el haver de fer nombrosos tractaments farmacològics, l’insomni o l’ansietat persistents o patir malalties neurodegeneratives com les malalties d’Alzheimer o de Parkinson.
La detecció implica considerar les manifestacions de la depressió tals com la tristor, l’apatia, les idees de culpao altres independentment de l’edat, tenint en compte que sovint la persona gran mostra més símptomes somàtics. La bona noticia és que en una gran proporció aquesta persona respon molt bé al tractament ja sigui basat en canvis comportamentals , en la introducció de psicofàrmacs o en ambdues mesures juntes.
Text: Josep Cañete, psiquiatra de la Fundació Salut Plus
Foto: Pepi Perex