Notícies

CASTANYES

M’ha dit que anava a comprar castanyes. La recordo bé allà, al marc de la porta, acomiadant-se’m amb un somriure. S’ha posat la brusa lila i portava un mocador groc al coll per no agafar fred; a la mà la bossa blava que li agrada tant, és una coqueta. He pensat que tornaria de seguida.

Després m’he dedicat als meus assumptes i me n’he oblidat d’ella. M’he arreglat i he sortit, els dimarts tenim partida de domino al casal. Deuen haver passat un parell d’hores, potser tres, o més entre una cosa i l’altra. No ho sé. Quan tornava he recordat les castanyes i he comprat un diari. A ella li agrada fer-ne paperines i després me les ven per un petó.

Però quan he arribat a casa ella no hi era. M’he amoïnat, era ja l’hora de dinar. He vingut aquí a preparar el foc per poder coure les castanyes tan bon punt arribés i aleshores he descobert que l’estufa no hi era. M’he quedat estupefacte. Qui es pot haver endut l’estufa de llenya de ferro forjat? Estic segur d’haver-la vist aquest matí mateix. Quin greu!

Aquesta estufa m’ha acompanyat tota la vida, vostè ha d’entendre el que això representa per mi. Quan era un nano la meva mare m’hi feia la coca pel berenar. Després, quan ens vam casar me la vaig emportar a aquell piset tan petitó que ella deia que era com una sabata. A vostè li agraden les castanyes? A nosaltres ens fascina el moment que comencen a obrir-se i s’escampa per tota la casa l’olor que han agafat i porten del bosc. Quant fa? Tants anys que ni me’n recordo. M’he entristit pensant a la desil·lusió tan gran que s’emportaria quan tornés a casa amb les castanyes a la mà i s’adonés que l’estufa no hi era. No sabia què fer. He caigut al sofà y m’hi he quedat com abismat. Han passat moltes hores, imagino, perquè de cop era de nit, he vist el botó vermell i l’he premut.

Vostès pensen que tot s’arregla amb una injecció. Però ella encara no ha tornat amb les castanyes. Aquestes fotos no em diuen res, no me les torni a ensenyar. No podran enganyar-me, les fotos no fan petons, ni fan olor de farina acabada de moldre. No em crec que siguem a l’estiu. No em crec que ella no hagi de tornar mai més.

 

Text: Ana Labazuy, usuària de la Fundació Salut Plus

Fotografia: Pepi Perex