Em llevo, esmorzo, escolto música.
Normalment poso la ràdio, m’agrada la seva companyia.
Avui no vull sentir males notícies. NO escoltaré tertulians que parlen de tot com si les seves opinions fossin imprescindibles. Tots tenen la solució per arreglar el món però a l’hora de la veritat em sembla que no serveixen per res.
He decidit què serà un dia fantàstic!
Un cop al carrer he pres consciència que, afortunadament, ja no portem mascareta si no és en casos molt especials.
Aquest fet m’omple d’alegria i felicitat.
Gràcies personal sanitari! Mai estarem prou agraïts a aquest col·lectiu que ha dedicat tant temps i tantes energies, amb tanta generositat i risc.
Gràcies científics que no heu parat d’investigar fins trobar les vacunes adequades i encara les aneu millorant.
Ens tornem a mirar, no simplement als ulls sinó a la cara, tota sencera, i gaudim de les rialles que tanta falta ens fan.
I els que tenen problemes d’oïda i no hi senten bé celebren que no s’han de fer repetir les coses.
He sentit un dolor a l’esquena, aquella fiblada que em fa la guitza, i he pensat: puc queixar-me o acceptar la molèstia i fer alguna activitat que em faci feliç.
He optat per la segona opció i al cap d’una estona estava tan entretinguda fent allò que m’agrada que no recordava el meu dolor tot i que hi era i sé que hi seguirà estant.
Al vespre he anat fins la platja i he caminat descalça per la sorra amb els peus dintre l’aigua.
En aquell moment he pensat: Sóc feliç! I ho sóc sense oblidar les dificultats que ens anem trobant al llarg de la vida. Però jo tinc una norma: el got sempre mig ple.
I així he anat passant el temps, de la manera que més m’ha convingut i he fet tot el que m’ha semblat, el dia era meu.
M’agrada i estimo la família i fem coses junts, i amb les amistats. Però quan ens cal algú per ser feliços, ens oblidem de gaudir de les petites coses meravelloses que ens ofereix el dia a dia, tots els dies de l’any. Fins i tot quan ja s’ha fet fosc.
Ha estat una jornada feliç i al acabar el dia he tingut present que potser no sembla res però puc dormir en el meu llit, a casa meva, he tingut el menjar que he necessitat, roba neta per posar-me i aigua per beure i rentar-me. I he agraït a la vida!
Text: Imma Comas, voluntària de Fundació Salut Plus
Fotografia: Pepi Perex