Potser fa massa dies que vam començar el viatge i el cansament ens pot, la tristor se’ns fa feixuga i la xardor és impossible de suportar.
Aquest erm immens estès fins més enllà de l’horitzó, sota un sol implacable que ho rosteix tot, no permet d’esperar res de bo. Sentim que som aquí per res. “Aneu-hi”, ens van dir, “és meravellós!”. I és evident que ens van enredar.
Qui ens volia tant de mal per fer-nos això? Sí, el desert és bonic, té el seu encant diem, però un cop vist ja està, hauríem hagut de marxar.
La qüestió però, és que encara hi som, i cal que mantinguem la calma i no perdem l’esperança. Tot i això, l’ànim empitjora; és impossible trobar una ombra en mig del no res, on només hi ha pols i pedruscall.
De mica en mica un sentiment de desemparament ens aclapara: després de transitar per l’enuig, la ràbia, la por i l’abatiment arribem a la paràlisi, no podem més, moviments imprescindibles i prou. No hi ha estímul.
Al vespre ens comencem a neguitejar i a desesperar, hi ha qui preveu el final de l’aventura… i de la vida… però no: arriba la meravella.
Malgrat dormir mal aixoplugats sota quatre draps que intentem ens facin de tenda, esgotats com estem pel cansament i la tensió no hem percebut res, cap remor, cap esquitxada, cap senyal que ha plogut tota la nit. La gran impressió, l’immensa sorpresa, l’hem tingut en despertar. Quina emoció, plorera i alegria!
No hi ha paraules per descriure-ho correctament: si no ets aquí no te’n pots fer cabal. Un mar de mil colors i mil olors ho cobreix tot -menys el cel, és clar- i el brunzit de les abelles i tota mena d’insectes que visiten les flors i el tam-tam dels rosegadors són un cant de felicitat.
Perquè el desert floreix quan plou. Les plantes són sàvies: saben que cal esperar. Serà dur, però plourà. I confien, es preparen, agraeixen, broten i generosament obsequien el món amb el seu paradís natural.
Fundació Salut Plus.
Fotografia: Pepi Perex